Dissabtes. Capítol 3

(Capítol 0 | Capítol 1 | Capítol 2)

Es va vestir, va esmorzar tranquil·lament, es va acabar d’arreglar i va agafar el carret. Aquesta setmana aniria primer a la fruiteria, per si de cas. Sortint de l’ascensor, a la planta baixa, es va creuar amb la del segon primera.

—Com va, senyora Conxita?

—Doncs ja veus, anem fent. Vosaltres també?

—Sí, gràcies! Records als fills.

Es va tancar la porta de l’ascensor abans que pogués respondre-li. Bona excusa per acabar amb aquella conversa inútil. Va baixar els graons. Abans d’agafar el carret va mirar les bústies. No en sortia res, però tot i així no se’n va poder estar. Va oblidar-se del carret per un instant i va obrir la seva.

“No pot ser!”.

Doncs sí. Gairebé li va semblar sentir “has trigat molt”. Va gravar aquesta imatge a la retina: un sobre blanc que descansava sol dins el rectangle fosc de metall.

El primer cop que me'n van parlar va ser un dia sopant. La meva germana gran no sé què estava explicant del professor d'història que havia pegat un noi que no havia fet res. El meu pare la va interrompre i va dir alguna cosa com que ja passa, això, que de vegades la vida et fot una hòstia que no sabies que necessitaves. Ens vam quedar tots en silenci un moment i després la meva mare va dir que no era el moment de parlar de coses passades. Aquell dia no sabia a què es referien, però tampoc no li vaig donar més importància.

Un altre dia, al cap d'un temps, jo ja anava a l'institut i devíem celebrar la comunió o el bateig d'algun dels meus cosins, perquè sé que érem a una taula llarga i alguns fumaven i altres feien el cafè. A mi no em deixaven prendre cafè, encara, però li vaig demanar a la meva tieta que em deixés tastar el seu. No sé com, vaig començar a escoltar la conversa que tenien els adults, que ja feia estona que sentia com un murmuri al meu voltant. Vaig escoltar amb atenció la meva mare i vaig entendre que es referia a quan encara vivia al poble. Va venir a dir que hi ha coses que no es poden permetre, per molt que hi pugui haver opinions diferents sobre certs temes. Que no tot s'hi val i que si es vol solucionar alguna cosa amb violència només s'aconseguirà empitjorar-ho tot. Fins aquí no hi havia res a dir. Els meus tiets i tietes assentien i tots deien "Home, això està clar". Llavors el meu pare va fer un cop amb la mà plana a la taula i va dir "Antonia, ja n'hi ha prou! Cada vegada que pots, hi fiques cullerada. No hi ha dret". Es va aixecar amb el puro a la boca i va marxar no sé on.

Un altre cop el paper estripat per baix. Cap data, cap firma, res. Que malament. Però almenys semblava que només havia d'esperar que arribés dissabte que ve per seguir llegint.

Capítol 4